Quan érem casats no vaig aconseguir que mai mai arribéssim a l'hora enlloc. Vam perdre trens i avions per allò d'anar a l'últim moment després d'entretenir-se amb alguna bestiesa que no venia d'aquí i jo frissava i em fotia nerviosa perquè m'ho veia a venir i llavors feina rai per a resoldre-ho. Com aquell cop a l'aeroport d'Orly corrents pels passadissos esquivant la gent, jo, amb la nena als braços esbufegant i traient tres pams de llengua i al final adéu avió. O aquell cop amb l'AVE a Sevilla, que també el vam perdre i vam haver de pujar al següent però com que no hi teniém seient assignat vam haver de seure al passadís en uns seients abatibles. I d'altres, sempre amb l'ai al cor.
Doncs ara resulta que per a observar l'eclipsi ha sortit dos dies abans per arribar a la destinació escollida a les Terres de l'Ebre i s'ha endut taula, cadires, para sol, nevereta, llibres sobre el tema i l'atrezzo específic i diu la nostra filla que ja porta dies nerviós, tant que ni l'ha esperada i que hi vagi ella pel seu compte amb el seu cotxe quan li sembli.
Creiem que la gent no canvia, però es veu que sí, tot que aquesta no me l'hauria esperada de cap manera. M'he trinxat de riure que he plorat i tot només d'imaginar-m'ho.
.
