Sentiment

Mai he explorat el teu cos, ni he estat als teus braços.

Mai ens hem besat i, no obstant, conec els teus llavis, perfectes,

de somriure obert i franc.

Mai he escoltat la teva veu, ni tu la meva,

però conec les teves paraules, tendres, eròtiques, divertides, sinceres...

Quan tanco els ulls et veig, et sento amb mi com una presència

que m'omple el cor i m'il·lumina la mirada,

sento els teus dits lliscant lleugerament per la meva esquena,

sento el teu escalf

i els teus llavis, perfectes, fregant subtilment el meu coll

i com m’agrada, i com m’agradaria abraçar-te!

Sentir el contacte del meu pit contra el teu...

Amic meu, a pesar de l'adversitat i la distància,

per sempre, formaràs part de mi.

Per a M.P.

Sunset Park (by Paul Auster)

Benvolgut Sr. Auster,

Com recordarà, en una altra ocasió ja li vaig manifestar la meva admiració no solament com a escriptor, sinó també per la seva persona, és a dir: pel seu pensament i posicionament a la vida.
 

I seguint la tònica habitual, recentment he llegit una altra de les seves novel·les: Sunset Park, publicada per primera vegada el 2010 a NY. Aquest cop, però, li haig de dir que no l’he comprada, la novel·la, sinó que l’he demanada en préstec  a la Biblioteca municipal. De ben segur que hauria preferit comprar-la perquè d’aquesta forma, com ja li vaig comentar, em permet subratllar amb llapis el què m’agrada particularment i doblegar la punteta de les pàgines d’interès i ara no ho he pogut fer, però, què vol que li digui, la crisi es deixa sentir fins aquest extrem. Per tant, tot allò que m’ha emocionat o m’ha cridat l’atenció ho he hagut de copiar i desar-m’ho al meu ordinador. Si no, d’aquí a quatre dies no me’n recordaré i em farà molta malícia.

La prosa en general, la riquesa del llenguatge i els personatges que conformen la trama m’han resultat entranyables. He sentit per tots ells -els principals- una gran simpatia i empatia, i al fons del meu cor els he desitjat tota la sort i encert del món. Realment m’ho he passat molt bé llegint i quasi m'he cregut que la història era certa, i fins i tot m’ha dolgut una mica haver-la acabada tan de pressa.

Alguns passatges m’han colpit especialment. Més d’un, més de dos i més de tres, però no els puc pas citar tots aquí, si més no deixaré palesa dels que més m’han emocionat:

* ... Escrivia el jove Miles, que les ferides són una part fonamental de la vida, i llevat que un estigui ferit d'alguna manera, mai es farà home.

* El cos humà és estrany, imperfecte i imprevisible. El cos humà guarda molts secrets, i no els revela a ningú, excepte a aquells que han sabut esperar. (...) I observar un cos humà és copsar únicament aquest i cap altre. El cos humà es pot aprehendre però no comprendre. (...) És objecte i subjecte, és la part de fora d'un interior que no arriba a veure (...)

* ...Acaba la conversa (que no ha anat malament), i un cop més et sents perdut enmig d'un erm. A última hora de la tarda, comences a resignar-te al fet que l'erm és ara la llar, on toca passar els últims anys de la teva vida.

Però, Sr. Auster, permeti’m una reflexió: de debò calia aquell final? Després de tot un seguit de situacions tan difícils i enrevessades on la gent, la bona gent, lluita i s’esforça per tirar endavant, en una sola pàgina, la darrera, m’ha deixat vostè gelada i desangelada. No senyor, i no s’ho prengui malament, però no hi estic d'acord, en Miles Heller una persona intel·ligent i íntegre no es mereixia aquest final. La novel·la en sí mateixa mereixia un altre final. Aquest trencament abrupte i precipitat, aquesta forma de llençar per la borda tota la feina de tants mesos acausa d'un rampell, no em quadra. Em resulta inversemblant, i injust.

Bé, la novel·la és com és i ja no es pot canviar. Si més no, vostè ho va triar així perquè la seva visió era aquella, però li confesso que després de gaudir amb la lectura i de sentir-me com si jo fos un altre personatge més, a la fi m’ha deixat un regust amarg. I em sap greu.

Raons i contra raons

“(… ) Fins i tot es podrien enumerar les raons que haurien pogut incitar-lo a anar-se’n i les que, ben al contrari, l’haurien pogut retenir...  De què serviria?  La decisió d’anar-se’n no es pren d’aquesta manera. No es mesuren, no s’arrengleren els inconvenients i els avantatges. D’un  instant al següent, s’oscil·la. Cap a una altra vida, cap a una altra mort. Cap a la glòria o l’oblit. ¿Qui podrà dir mai per raó de quina mirada, de quina paraula, de quin riure burleta, un home descobreix de sobte que és un estrany enmig dels seus?  ¿I per quina raó neix dins seu aquesta urgència d’allunyar-se, o de desaparèixer? (...)”

(La Roca de Tànios , d’Amin Maalouf)

És així, no té la més mínima utilitat fer una llista –que pot ser llarguíssima- amb totes aquelles raons favorables que ens predisposen a fer alguna cosa o a triar un parella que ens ‘convé’ perquè poseeix totes les qualitats amb que hem somiat en el company que ens ha d’acompanyar a recórrer els intricats camins de la vida, aquell company que acompleix amb tots els nostres paràmetres segons el model que tenim la cap que ens hem construït seguint una idealització. 

Si contra totes aquestes raons favorables n’hi ha una, només una, que ens irrita profundament aquesta sola és la que sempre, inevitablement, veurem primer lloc i creixerà en el temps i en la forma, i aquesta sola acabarà per esborrar totes les altres. 

Per tant, cal deixar parlar el cor en primer lloc. La raó vindrà més tard... o potser no caldrà.

Consciència

Aquesta tarda dels darrers dies de tardor, en acabar la feina, he engegat el cotxe que tenia aparcat al davant. El carrer era molt estret i discorria entre els edificis vells d'un barri força degradat i solitari però no em feia fresa; no hi havia motiu. El camí era també una mica sinuós amb una lleugera pujada, però res complicat que no pogués resoldre atesa la meva perícia. De sobte, he recordat que havia de tornar a buscar una cosa que m’he descuidat i com que no havia recorregut massa metres des de la sortida, m’he limitat a posar la marxa enrere i retrocedir sense haver de donar la volta perquè, per altra banda, l’estretor del carrer m’ho impedia. Per alguna raó, però, el cotxe s’ha tornat inestable i ha començat a actuar pel seu compte. No em responia. Ha començat a lliscar enrere i enrere sense que jo pogués fe res per aturar-lo. 

El camí a la meva esquena es veia llarg i de pendent suau, però jo sabia que al final si no parava acabaria caient al riu. Com que tenia temps de sobres, he optat per a fer una maniobra i posar el cotxe travesser, d'aquesta manera les rodes deixarien de girar i es pararia, però l'angle de gir era insuficient i el vehicle no ha donat la resposta que jo esperava sinó que mig de costat ha continuat lliscant enrere sense pressa però sense pausa pendent avall.

En veure que la situació se m’estava escapant de les mans, m’he començat a neguitejar. Per moments, una ansietat creixent s'ha anant apoderant de mi. He quedat tant paralitzada per l'angoixa i la por que ni tan sols aconseguia una cosa tan senzilla com és moure la cama dreta per col·locar el peu al damunt del pedal del fre i aturar el vehicle d’una vegada; ni en aquell moment que es preveia de vida o mort se m’ha acudit tibar del fre de mà (com si no n’hi hagués o jo desconegués que existia). Mentre, el cotxe, lentament però amb progressió i sense aturar-se, continuava lliscant enrere imparable... 

Un altre cotxe ha aparegut de cara i m'ha fet senyals perquè m’apartés, però, dimònis!! jo no em podia apartar ni tampoc veia la manera de fer-li saber que la meva situació estava essent desesperada. I jo cada cop estava més espantada per no ser capaç d'aturar el meu. El vehicle del davant, llavors, s’ha adonat del que m’estava succeïnt perquè ha deixat de pressionar-me. El conductor, amb rostre estorat, estava a l‘aguait impotent sense saber tampoc com em podia ajudar, jo continuava marxa enrere i ni ell em podia atrapar ni posar-se de forma que amb el seu vehicle obstaculitzés la marxa del meu.

De sobte he pensat o ara o mai, conscient que si no aconseguia aturar el vehicle, el meu final sense remei seria caure al riu i morir engolida en les seves fosques aigües. Fent un esforç titànic m’he agafat la cama amb les dues mans i tibant-la tant com he pogut, he col·locat el peu a sobre el pedal del fre que he premut amb totes les meves forces ajudant-me amb ambdós braços i amb el  propi cos.

A la fi el vehicle s’ha aturat, a tocar del precipici, però s’ha aturat just a temps. La persona que conduïa el cotxe del davant ha baixat ràpidament corpresa i, quasi tan espantada com jo, m'ha agafat per les esptatlles i mentre m'abraçava m’ha preguntat: Estàs bé? Sí, jo estava bé, sana i estàlvia, exhausta per la duresa de l'esforç, l’esglai i la situació de pànic soferta però el malson s'havia acabat, i havia acabat bé.

................

Quan m’he despertat ho he vist clar: en realitat no era jo qui conduïa aquell maleït cotxe, era en Matt. Jo era la persona de l’altre vehicle. He tingut la certesa que, malgrat que haurà de lliutar de valent i que patirà molt, ell també se’n sortirà... però, malauradament, mai ens retrobarem.

Carta a Paul Auster

Benvolgut Sr. Auster:

Acabo de llegir el seu darrer llibre: Diari d’hivern i m’ha agradat tant que se m’ha acudit escriure-li quatre ratlles per comentar-li-ho, tot i que ja m’imagino que deu estar força enfeinat vostè i no disposa de tot el temps del món .

No tinc una gran biblioteca, jo, en primer lloc, perquè el meu apartament no és gaire gran i no disposo d’espai suficient, però també perquè hi ha llibres que passen per les meves mans i prou. És a dir, els llegeixo però no em deixen empremta. Per tant, per què els haig de conservar? Des del meu punt de vista, si els conservo –tot i que sé que no me’ls tornaré a mirar mai més- només perquè aquelles persones, més o menys amigues, que visiten casa meva s’admirin la quantitat de literatura que he adquirit, ho trobo més aviat pedant i poc útil... Això no vol dir que no hi pugui haver  altres persones a qui sí que els interessin; així doncs, els regalo... a la Biblioteca del meu poble o a un venedor de llibres de segona mà que conec (ell, a canvi, me’n dóna un altre). El cas és que algú els aprofiti.

He llegit diverses obres de vostè i, com és natural, unes m’han agradat més que d’altres, però ja li dic ara que les conservo totes (al menys mentre no m’hagi de tornar a plantejar fer espai i triar). No obstant, el que m’ha succeït amb el “Diari d’hivern” ha estat diferent, una grata sorpresa que no em pensava d’entrada.

En primer lloc, m’ha sorprès el fet que estigués escrit en segona persona i no en primera o en tercera. Un llibre de vivències escrit en primera persona resulta molt proper, a voltes massa i tot: o molt sincer o molt mentider. I si està escrit en tercera, pot resultar massa llunyà i semblar que tot plegat és ficció. Ara bé, en segona persona, hom s’adona que qui escriu està parlant sens dubte de si mateix encara que no ho faci directament. El sentiment que a mi m’ha provocat aquest llibre és la d’una reflexió en veu alta, el desig de posar ordre en el propi cervell més que no pas el desig d’explicar la seva vida a tothom.

Jo, quan llegeixo m’agrada subratllar les frases o aquells aspectes que m’ensenyen alguna cosa, aquells dels quals en trec algun profit, i malament si he acabat el llibre no hi ha res subratllat.  Sempre ho faig amb llapis de punta fina (que a mi no m’agrada embrutar-los) i també doblego per dalt o per baix una punteta de la pàgina si el què hi diu té un interès afegit (malament, també, si no hi ha cap pàgina doblegada). En el cas que ens ocupa, ja es pot imaginar que, efectivament, n’hi ha tant de subratllades com de doblegades. Per aquest mateix motiu, rarament llegeixo llibres de la Biblioteca: no els puc subratllar ni doblegar i si m’han agradat molt també els hauré de tornar...

Realment Sr. Auster, vostè ha estat un cul de mal seure. Dimonis, que difícil havia de ser seguir-lo! Admiro, però,  la seva capacitat de plantar-ho tot per assolir nous reptes, nous somnis, nous projectes en el terreny literari encara que això li hagués significat la precarietat, i la solitud. Perseverança, aquesta és una paraula que li escau.

També m’ha commogut l’opinió que té sobre les dones. Estic segura que és així a causa de la seva mare que li va ensenyar el bo i millor de vostè mateix i, no obstant, no l’ha convertit en un figaflor emmarat, sinó que de retruc aquesta particularitat fa que estimi i valori tant la seva dona. Les dones, les demés, li hem de donar les gràcies encara que no ens pugui estimar a totes.

Certament hi ha passatges emotius, alguns de durs (com el de l'amic a l’enterrament del seu pare), però n’hi ha d’altres que m’han fet petar de riure i li asseguro que he rigut de debò i en veu alta només d’imaginar-me la situació. Això demostra sensibilitat i un exquisit sentit de l’humor, dues qualitats imprescindibles que hauria de tenir l’home de la meva vida (pot ser per això no en tinc, d’home de la meva vida).

Per últim, fer referència a la frase amb que acaba el llibre. La seva ha estat una vida ben aprofitada Sr. Auster, sí senyor: una vida viscuda amb congruència i valentia a pesar de les inseguretas i les ansietats, fidel al seu pensament  (no me l’imagino pas votant pel Partit Republicà), i ho celebro per vostè, però no pas com una mera qüestió de sort, sinó perquè ha quedat clar que ha picat pedra i s'ho té guanyat. La frase final, com li deia, m’ha corprès i no li puc negar que m’ha deixat un pèl d’angoixa, probablement, per la incertesa que desprèn. No obstant, és el que hi ha...

Li podria comentar encara més aspectes, però crec que tampoc no és quëstió  de destriar pàgina per pàgina, capítol per capítol, sinó de fer-li saber que el seu llibre, vostè mateix en el seu llibre no ens ha deixat indiferents. Ans al contrari, s’ha mostrat com un home ferm i vulnerable alhora: una persona humana en definitiva.

 Encantada d’haver-lo conegut, Sr. Auster. Rebi una salutació afectuosa.

ROSA DE CYAN

P.D.:  Diari d’hivern, sempre tindrà un lloc al meu prestatge i no el donaré mai. Ni tan sols el deixaré, per si de cas no me'l tornessin.

 (Foto extreta del blog 'La Libreta Azul')

Desencant

Canícula d'estiu, feia molta calor, però així i tot, ahir al vespre vaig sortir a fer proves amb el meu nou objectiu 70-300 mm i vaig anar a caminar pelbarri del Rec que acostuma a ser força agraït pel seguit de velles fàbriques enrunades. En aquesta ocasió, però, al llarg de tot el passeig del Rec hi feia una pudor de claveguera, de depuradora, de producte químic de pelar pells o de no sé què d’alló més fastigós que sovint em feina venir arcades. Les fotos van resultar una bírria sense interès, no sé si perquè no en sé més, o perquè estava mig marejada amb aquelles bafarades.

Al final, cansada i suada vaig girar cua emprenent el camí de retorn per altres vies no tan atractives però menys pudents. Però, com si fos un miratge al mig del desert, de sobte vaig veure representat davant dels meus ulls un tub de cervesa gelada d’allò més atractiu i complaent que em va fer salivar, i va començar a dirigir inconscientment els meus passos sense que jo ho pogués evitar. Tot seguit, en un panell també imaginari aparegut al mig del carrer se’m va representar el bareto amb encant on algunes vegades vaig a fer una copa i ja em vaig veure asseguda en una de les taules exteriors de la placeta fruint amb la cervesa dels meus somnis i menjant uns quicos d'aquells que engreixen tant. Ara sí, de forma voluntària i decidida vaig dirigir les meves cames cap allà. No era gaire lluny.

En arribar, a dins el bareto només hi havia una persona amb posat displicent asseguda a la barra (una sensació força trista... fruit de la crisi o l’excessiva competència?) i a fora la majoria de les taules no estaven ni tan sols desplegades. N’hi havia tres, dues de buides i una  ocupada per tres senyores que estaven en la seixantena llarga. Per força vaig haver de sentir la seva conversa ja que parlaven en veu alta gens dissimulada i no hi havia música que fes de barrera de sò. A mi no m’agrada gens escoltar xerrameca aliena; em molesta especialment quan vaig al metro, al tren o a l’autobús, i ja no diguem quan estic intentant buidar la ment i gaudir de l’entorn, però era del tot inevitable en aquest cas.

La conversa, no obstant, hauria pogut tenir punts d’interès i al menys m’hauria estat útil en lloc d’haver-la de sofrir. Però no. La maleïda conversa rondava de forma persistent al voltant de les moltes malalties –reals o presumptes- que patien cada una d’aquelles dones, les quals, a més a més, competien entre sí per la colecció de pastilles i medicaments -que uns arranjaven el que feien malbé altres- que es prenien diàriament només llevar-se al matí. Els calen realment? És clar que la sanitat pública està arruïnada!!

I jo ja no vaig saber què havia estat pitjor: si suportar la pudor del passeig del Rec, el desastre de les fotos que vaig fer o el desencant que m'havia produit el bareto dels meus somnis juntament amb aquella interlocució atabaladora.

Una mala sort.