El salt

Com era possible que li hagués passat això, amb la seva experiència!? El dia havia estat radiant, sense núvols ni vents, el salt havia estat perfecte... com sempre. I ara a tela del seu parapent es trobava enganxada en una branca que sobresortia del penya segat; havia quedat penjat pels tirants a centenars de metres sobre el precipici que s’estenia allà baix, en una fondària que ni es veia de tan profunda.

Potser havia estat imprudent haver-se entestat a saltar a aquella hora de la tarda. Massa tard. En un vist i no vist es faria fer fosc i llavors, com  el trobarien els equips de rescat? No suportaria el fred de la nit allà dalt penjat. I si venien bèsties? I si l’atacaven el voltors? Però es voltors no volen de nit... o si?

Mirava avall i el que veia feia autèntica fresa. Res sota els seus peus, solitud i silenci absoluts, només una lleugera brisa que el balancejava suaument. I mentre només fos brisa...

Havia de fer alguna cosa. Casumdena!!! Ell, un paracaigudista de l’exèrcit, capità retirat però en plena forma, es trobava en aquella situació com un novell i en perill real de mort si no hi feia res ben aviat. Tantes con n'havia passat, i en aquesta ocasió no li veia escapatòria.

Va recordar que duia el telèfon mòbil en una butxaca de la granota, però, ai dimonis!! la butxaca era a mitja cama dels pantalons i no s’hi arribava sense fer contorsions. I si es trencava la branca? També portava els guants posats que li feien molta nosa per a furgar-se les butxaques, però  si se’ls treia i li queien se li glaçarien els dits a poc que baixés la temperatura i per altra banda si havia d’enfilar-se d’alguna manera, amb els dits pelats no ho aconseguiria. A més a més, amb els neguit i el fred que ja començava a tenir, el més probable era que un telèfon tan petit li rellisqués de les mans i ni guants ni telèfon, i el més probable és que ni cobertura... La bengala, ostres, la bengala!! Es va palpar el cos i no la duia a sobre en aquesta ocasió. Un excés de confiança...

Però, de què es preocupava? Els companys s’adonarien que no havia tocat terra i el vindrien a buscar tot seguit. Com s’ho farien, però, per arribar a ell? Sense atrevir-se a fer ni un moviment per no provocar la branca i amarat de suor, mirava amunt i veia que hi havia massa tros fins a la cresta des de on havia saltat i per sota, massa alçada i massa vertical. Es va pixar al damunt.

El temps passava, l'hora blava només duraria vint minuts i després la foscor absoluta, no hi havia lluna, i ningú no venia. Potser als companys ja els estava bé perdre’l de vista per sempre més? En un instant li va passar pel cap la història de la seva vida: va reconèixer que havia estat un malcarat intransigent, un autoritari, un prepotent... El cert és que no tenia amics de debò, no recordava la darrera vegada que havia rigut amb els seus camarades de forma sincera, i potser ara ho pagaria perquè, de fet, va haver d’admetre que ningú no l’estimava –no tenia dona ni xicota. Sempre havia menyspreat les dones des que a l'Institut la Núria...-, ni tan sols l’apreciaven.

Es va fer fosc del tot i certament el telèfon no va sonar. Tota la nit allà dalt  tremolant de fred primer i després ni això. El seu cos anava perdent les forces i el sentia entumit quan va començar a clarejar. Havia sobreviscut! Encara quedava temps, encara hi havia esperança; sí, segur que el trobarien...

Ara el sol li cremava la cara i ell continuava penjat sense aigua ni menjar. Els voltors volaven en cercle però no se li acostavem prou, de moment. 
Tot el matí i tota la tarda exposat al sol i al vent, que havia augmentat d'intensitat i li va semblar que la branca havia cedit per la base. Es tornaria a fer de nit i aquesta vegada no ho aguantaria.
I no, no vindria ningú, així de senzill. Punt i final.

Arribat a aquest extrem de certesa, va acceptar la situació i va claudicar. Va tenir clar que no volia morir de fred ni que se’l mengessin els voltors a picossades mentre agonitzava. I va prendre una decisió: es deslligaria les corretges i en uns segons tot s’hauria acabat. Seria el més digne i un acte de valentia, perquè això ningú  no li ho podia negar. Ell havia estat un home coratjós en les missions en què havia participat i havia salvat la pell a més d’un, encara que després li fotés un parell de mastegots.

Es va treure els guants i el va llençar i, lentament, va començar a deslligar-se.

Lluny se sentia quasi imperceptible la remor d’un motor que s’acostava...

.

"Territorio comanche"

El martes de esta semana he asistido a una charla-conferencia a cargo de Rosa M. Calaf y de Gervasio Sánchez  (ella reconocida periodista de TVE -hoy jubilada-, y fotógrafo de guerra ‘freelance’, él) bajo título: “¿Vale la pena cubrir una guerra con tantos riesgos?”. Hacía días que esperaba poder escucharlos en directo, sobre todo a Gervasio de quien pude ver su trabajo “Desaparecidos” en el CCCB y los dos volúmenes de fotos que se publicaron, que guardo como un tesoro.

El auditorio de CaixaForum estaba hasta la bandera. Ambos, alternativamente, fueron explicando sus experiencias a lo largo y ancho de múltiples conflictos armados en todo el mundo, su posicionamiento, sus sentimientos, sus dificultades, así como las de otros profesionales que se han ido encontrando en ese duro y largo camino recorrido durante tantos años. Integridad sería la palabra.

Explicaron la inutilidad de las guerras que como siempre -o casi-, es un “apártate tú, que me pongo yo”, y se repiten los mismos errores, los mismos abusos y el mismo enriquecimiento obsceno de los que se acaban de ‘poner’: El Salvador, Nicaragua, Colombia… entre tantos otros (no se habló de las ‘Primaveras árabes’ porque el tema daría para tres días más). La colaboración de los bancos y algunas cajas de ahorro -tan inocentes ellos que nadie lo diría- en la financiación de armas y ya no digamos de los gobiernos españoles (de uno y otro signo) siempre prestos y raudos, en estos casos, sí.

Azuzaron a la concurrencia sobre la obligación que tenemos los lectores de ser críticos y de contrastar las informaciones en diversos medios de comunicación. Opinaron sobre la inmediatez de Facebook y de Twitter, que aportan titulares pero no cuentan historias, es decir, no van al fondo de la cuestión. 

Cuando se abrió del turno de preguntas tuve el privilegio de ser la primera persona en tomar la palabra. Varios asuntos se movían en mi cabeza, pero uno en especial, considerando las muertes y secuestros de reporteros, fotógrafos o cooperantes: “¿Creéis que la diplomacia española os da suficiente protección cuando estáis en una zona de conflicto armado? ¿Es de fiar la diplomacia española?”.  Murmullo general en la sala, suspiro (Uf!) y signo de admiración/precaución en las cejas de ambos.  En mi opinión, Rosa M. Calaf jugaba con cierta ventaja  al ser corresponsal de TVE, y manifestó no haber tenido problemas en ese sentido a lo largo de su carrera periodística. Gervasio es otro cantar, dijo que en general había encontrado buena disposición y colaboración por parte de los diplomáticos y los militares españoles con los que había tenido que tratar. Bien es cierto que ayudaba su gran experiencia, su carisma, su habilidad, y respeto a las líneas rojas…  Se había topado con diplomáticos (y funcionarios) de gran nivel que habían hecho lo indecible por ayudarlo en su trabajo, y otros unos bordes impresentables, los que menos. La cosa quedó ahí, pero yo no estaba del todo satisfecha con la respuesta, así que esperé.

Es cierto que yo había formulado mal la pregunta, ya que no se puede hablar de forma generalizada para criticar a  un colectivo, ya sean funcionarios, diplomáticos, médicos, periodistas… (que algún día puedes necesitar, pero sobre todo porque no todo ni a todos se puede meter en el mismo saco) ante un público masivo y al que no conoces. Otra cosa habría sido concretar la pregunta y pedir su opinión sobre tal o cual ministro, o sobre tal o cual embajador. Gervasio es  un fotoperiodista incómodo (como es su obligación) y por tanto, no tiene pelos en la lengua.

Así que al terminar el acto, bajé al escenario y le pregunté directamente: “¿Tú crees que si te sucediera algún percance mientras trabajas en un escenario de guerra, la diplomacia española movería el trasero por ti para sacarte del atolladero?” (recordando los secuestrados de los que dejamos de tener noticias en un momento dado). Entonces, ya en privado, me respondió que “la diplomacia española trabaja bien y que en la mayoría de los casos, lo mejor es que no se hable para no interferir en las negociaciones" y que él sí se siente seguro. Me quedé más tranquila, pero no pude evitar que viniera a mi memoria el caso del fotoperiodista Xosé Couso, sin resolver…

Al regresar a mi casa, ya muy tarde, me dirigí a mi biblioteca y rescaté la novela de Arturo Pérez Reverte “Territorio Comanche”, que he vuelto a leer en un plis plas.

Els veïns i altres misèries

He decidit que vull canviar de casa.  I mira que el meu pis és una monada: acollidor, confortable, coquetó... Igual és que sóc paranoica, jo; pot ser, però diria que no, perquè suportar els veïns del meu replà té el seu mèrit. I aquest mèrit el porto a l'esquena des de fa 13 anys, o sigui que ja n’hi ha prou!. Ella és una paia insidiosa d'aquestes que punxen i foten, i ell, un tipus molt nerviós i inestable. Tant que m’hi vaig mirar a l’hora de comprar-lo i ja és mala sort, coi!. Tenen unes esbroncades diàries, de campionat!, amb cops de porta i persecucions incloses. I a més a més, per qualsevol nimietat: els cordons de les sabates, l'oli de l'amanida, un calaix mal tancat, coses així. De sobte es munta un pollastre, que acaba quan ell abandona el pis donant un cop de porta estrepitós, que algun dia arrencarà el bastiment, i se'n va bramant escales avall. Torna al cap d'una estona com si res hagués passat... Però ja ens ha fotut nerviosos a tots.

L'home toca el piano i ho fa molt bé. Però no m'agrada escoltar-lo, perquè sí, és cert que té una gran habilitat amb els dits i cap nota està fora de lloc, però, ai amics! El toca de manera que més aviat sembla que l’està matant. O sigui aquí no podem dir allò de 'he plays the piano', sinó 'he kills the piano!'. No sé jo en què o en qui deu estar pensant...

El cas és que aquest cap de setmana el meu veí tocat de l’ala i jo hem coincidit, sols, a l'ascensor pujant del garatge. Ell, mirant-me amb aquells ulls giratoris extraviats i un somriure que s'estira i s'arronsa compulsivament, va i em diu molt misteriós: “Estic mirant això de les càmeres de seguretat...” i jo: Siii?... Aaah! Dreta com un bastó, enganxada a la paret de l'ascensor que pujava més lentament del normal. O això em semblava.

Perquè aquesta és una altra. Resulta que la porta del nostre garatge té un gran atractiu per als nois que surten dels bars a les quatre del matí els caps de setmana. Tothom sabem que els bars disposen urinaris, però per alguna raó que se m'escapa, ells prefereixen de llarg marcar territori a la porta del nostre garatge. I tots els caps de setmana –i ja no parlem quan hi ha alguna celebració!- la nostra porta apareix degudament decorada amb dibuixos abstractes de pixats a diferent altura, a 60 o 70 cm més ò menys.  Per això sé que són homes! perquè si fossin dones, això seria físicament impossible... i després una reguera que baixa rampa avall fins... Va, no dic res més.

Com que enguany ell és el president de la comunitat, ha pensat que la solució definitiva passa per posar càmeres de seguretat. Ostres, i per a què? Em pregunto. Què farem amb les cintes un cop tinguem gravada la totalitat del ‘orinants’ de la zona? Les anirem a lliurar a la Policia que no enxarpen ni als lladres?

Això en el cas que la gravació sigui clara, perquè, anem a imaginar: Els ‘orinants’ es col·loquen a l'esquerre la major part de les vegades. Això significa que la càmera ha d'estar situada a la cantonada de dalt d'aquell costat enfocant de dalt a baix. Però el normal és que el ‘orinant’ miri cap avall per contemplar el producte de si mateix que ens vol regalar. És gairebé segur –vaja, segur del tot- que no mirarà a càmera per molt presumit que sigui i que li agradés sortir a la ‘tele’, dubto que ho sigui fins aquest extrem; a més, es podria mullar els peus si es desconcentra i perdria la gràcia. De manera que l'únic que quedarà perfectament definit serà el seu crani, la qual cosa dóna molt poques pistes sobre el subjecte. El que sí que pot quedar clar és el seu 'pardalet' i la intensitat de... En conseqüència em pregunto: Quines dades facilitarem a la Policia quan tinguem les cintes? Coronetes i ocellets líquidament piulant? Em fa l’efecte que és poc material per a una bona recerca...

L'ascensor anava pujant, jo immòbil encara amb l’esquena clavada al lateral, ell mirant-me amb aquells ulls esbatanats, em vaig atrevir a proposar-li una alternativa tant o més absurda amb una secreta dosi d'ironia britànica, que no va captar: "També podríem considerar posar-hi una cèl·lula elèctrica... Tots sabem que l'aigua és un bon conductor de l'electricitat, així que si posem una cèl·lula elèctrica que s'activi en l'entrar en contacte amb el rajolí, provocaria una descàrrega al 'pardalet' del subjecte. Física pura. No es tracta d'electrocutar-lo, ni pensar-ho! ni tan sols socarrimar-lo; només produir-li una... fiblada, una sensació desagradable (just el contrari de la sensació agradable que tots coneixem). Segur que se li talla immediatament (Collons! buf!) I no repetirà mai més. Almenys aquest. I a poc a poc aniríem solucionant o minimitzant el problema".

Se’m va quedar mirant fixament entre pensatiu i admirat:   

     

- "Doncs sí , sí que seria una bona opció... l’estudiaré..." - em va dir. Al paio li va agradar la idea i s'ho va prendre seriosament. I en aquestes quedem -amb una gran salutació i un somriure Profident- en arribar al replà comú. Amb els seus antecedents, era de preveure. 

Apa! Per a la propera reunió extraordinària de veïns que té previst convocar, ja tenim tema. I, d’acord jo me'n vaig, però per res del món me la perdria només per veure la cara d’estupor d'uns i altres, allà que aniré. Segur que l’espectacle valdrà la pena. Espero, però, no haver fet un disbarat amb la meva  proposta...

La crisàlide

Hi va haver un temps en el qual el meu cos i la meva ànima caminaven junts.

..................................

Eren les cinc de la matinada quan em vaig despertar de cop suada i amb un neguit al cos que em va provocar palpitacions. Començava a clarejar. La llum es filtrava tímidament per les escletxes de la persiana, mentre al meu costat jeia en Roland que dormia plàcidament; vaig escoltar una estona la seva respiració profunda, acompassada i lliure de tot sentiment culpa... Ell, per suposat, no es va  adonar de l'estat en què em trobava i res li vaig dir. De fet, en Roland sembla que mai no s’adonava d’altra cosa que no fos ell mateix.

Feia nou mesos que estàvem junts. Cadascú a casa seva, per descomptat, però ens vèiem els caps de setmana i festes de guardar en els que ell no tenia altre feina. Els residus del seu temps... Perquè el treball d’en Roland era molt i molt important; era d’aquells que passen per davant de tot, que no es poden ajornar, d’aquells en que el món s’atura quan ell està creant. En Roland i el seu món...

Aquella nit havíem fet l’amor. Bé, és un dir; en tot cas, convé aclarir que jo sí que havia fet l’amor però en Roland havia practicat sexe. Aquell home alt i prim d’ulls líquids semblava tenir dificultats per abraçar-me, gairebé com si m'agafés amb pinces o li fes por tocar-me no pas per temor a trencar-me, sinó senzillament per pur analfabetisme emocional.
-Per a mi, el més important és la meva obra, els meus alumnes que em demanen coneixement i consell, i els meus col·legues de la Universitat... Ells ho són tot per a mi, són la meva família. Tu no ho pots entendre, això, perquè l’única cosa que hi ha entre tu i jo és sexe -em va dir un dia.

Com és possible estimar una persona així? Quin és el mecanisme que fa que una dona que no és cap bleda tingui sentiments profunds cap una altra que la menysprea? És absurd. Jo però, pensava que amb el temps quan em conegués millor...

Aquella matinada en què em vaig despertar sobtadament va ser per un somni ben estrany:
"Em trobava sola en mig d’un camp d’herba tendra i estava prenyada, quan em van sobrevenir els dolors del part. De genolls amb les cames obertes i després d’una dolorosa mirada al cel, vaig empènyer i empènyer amb totes les meves forces per donar a llum el fill que venia. El terra va quedar inundat, amarat amb el líquid amniòtic que fluïa i fluïa sense aturador. Seguidament es va produir el part. Però no era un infant allò que havia nascut: era una crisàlide translúcida que deixava entreveure el rostre i les formes d’un nadó preciós amb els ulls clucs. Semblava adormit... o pot ser era mort?. No, mort no, vaig pregar. No podia ser, tenia unes faccions tan dolces! No podia estar mort.

Li vaig anar traient amb ànsia un per un els tels que l’embolcallaven a fi de deslliurar-lo i donar-li vida i amanyagar-lo, però a mesura que treia més i més capes d'aquella pellofa, l’única cosa que aconseguia era fer-lo cada vegada més petit, més deforme, més diluït. Al final no va quedar res, només una sensació d’horror i desassossec!"


Amb els ulls humits, em vaig mirar novament en Roland, aquell home emocionalment inassequible, i ho vaig tenir clar: no hi havia amor...  i ara estava segura de que mai no n’hi hauria. Efectivament, l'infant havia nascut mort.

.

Incertesa certa

Gairebé no la coneixia. Havíem coincidit en algun taller d’escriptura, de grafologia o similar al Centre Cívic de la nostra ciutat, però quasi no havíem intercanviat paraules. Les justes. No obstant, ambdues sabíem qui érem.

Ella era una noia molt alta, guapa, esvelta, atlètica, rossa, amb un estil d’aquells que en diríem ‘hippiós’ però amb classe. Era activa, culturalment parlant, i em provocava una certa admiració tot i que cada una teníem el nostre món particular que només es fregava, lleugerament, de tant en tant.

La casualitat va voler que cercant una informació a Internet em topés amb el seu bloc on justament hi havia unes dades que em calia ampliar; també fotos, el seu nom sencer (que fins llavors jo no sabia), el seu correu electrònic i la seva adreça de Facebook. I li vaig escriure un email, però el sistema me’l va retornar: “faillure”. Llavors ho vaig intentar amb el correu de Facebook, però no em va quedar constància de si l’havia llegit o no...

Fixant-m’hi em vaig adonar que el darrer ‘post’ del bloc tenia una data de finals de 2010 i això mateix succeïa amb el Facebook. Vaig mirar quins eren els seus amics, a veure si en teníem de comuns a qui pogués preguntar com ho havia de fer per contactar amb ella. I sí, coneixia algú a qui dirigir-me.

-És morta. L’any 2010 es va morir. –Em va dir l’amic a qui no vaig gosar a preguntar la causa, deixant-me un trasbals al pit.

Això és el què passa amb allò que pengem a Internet, una part del nostre ‘Jo’, de la nostra creativitat, coses que han estat importants a la nostra vida en un moment donat queda paralitzat, mut, inacabat, com un fantasma, un testimoni que recordarà al món que aquella persona va existir però amb la tristor que comporta la incertesa d’una certesa que només es pot intuir.