Història de la monja morta

El professor de dibuix va demanar una entrevista amb els meus pares. Els volia explicar que havia percebut en mi un talent natural per aquesta forma d’art i ara que amb catorze anys em trobava a la recta final del darrer curs del batxillerat elemental, els volia exposar que consideressin seriosament la possibilitat de potenciar-me aquesta disciplina perquè a ell li semblava que hi tenia un futur.
 

No obstant, quan va arribar el dia de la trobada només hi va assistir la mare perquè el pare, com gairebé sempre, era de viatge i per tant no es podia ocupar directament de l’educació dels fills. El problema, però, era que la pobra dona era quasi illetrada, de forma que quan va sentir allò "d’aprofundir en el dibuix i prendre classes particulars o dedicar-hi la línia educativa preferent", li va sonar a música celestial que es va diluir en l’aire com el terròs de sucre es dissol al cafè. Ella no hi entenia gens d’art ni de coses culturals que no donaven de menjar. Per què, a veure, en el fons, de què serviria? Què en faria jo de saber dibuixar millor? Al cap de vall, des del seu punt de vista, el què li calia a una dona era casar-se i saber portar una casa com Déu mana, tenir-la neta sempre a punt, aprendre a cosir per a fer els vestits als fills, tenir cura del pares quan fossin vells i, abans no arribés el moment del matrimoni, treballar en un despatx –que era un bon ofici- i portar uns calerons a casa que prou falta feien.

Per tant, les bones paraules del professor de dibuix es van oblidar només sortir per la porta amb el convenciment que tota aquella estona havia estat una pèrdua de temps. I al pare, que ja he dit que era de viatge, aquest missatge no li va arribar; així és com si la conversa mai no hagués existit.

Vaig acabar el 4rt curs de batxillerat i vaig aprovar la revàlida, i al setembre següent em vaig matricular al col·legi de monges d'on n’havia sortit quatre anys abans per anar a l’Institut. Allà hi faria els estudis de secretariat que eren els millors que es donaven en aquella ciutat d'interior a les postrimeries del franquisme i, tot i que el títol no era oficial, les noies sortien molt ben preparades i anaven molt buscades per l’emergent indústria local, de manera que en acabar els estudis quasi totes sortien amb feina fixa. Això sí, les monges, tot depenent de les notes aconseguides durant el curs i també de les simpaties personals, no cal dir, les donaven a millors o pitjors empreses o deixaven a la seva sort les poques que hi havia més justetes: “Señor, quédese con ésta que es buena”, o també, “Querida, no hemos encontrado nada para ti".

Com que jo tenia el batxillerat vaig poder entrar directament a 3r. Em van convalidar les assignatures de 1r i 2n i em vaig poder estalviar els dos primers cursos. Hauria de fer 3r i 4t i llavors, amb 16 anys, ja tindria edat per treballar. Tot aniria rodó segons els càlculs de la mare.

Quan vaig marxar d’aquell col·legi per anar a l’Institut, era una nena amb moltes pors i inseguretats i m’havia sentit molt mal tractada per la rígida i incomprensible disciplina ‘mongeril’, però ara després d’haver passat els quatre anys de la meva pubertat en un centre d’ensenyament públic, laic, i mixt (és a dir: amb nois a més a més de noies, sense llepaires acusones, i sense religions repressives), jo ja no era la mateixa bleda que n’havia sortit quatre anys abans. A l’Institut havia descobert un altre món; hi havia altres possibilitats i una altra mena de relacions entre els alumnes, i també amb els professors, de manera que tenia clar que el temps que romangués de nou a l’escola de monges, seria només un parèntesi i tot el que em poguessin ensenyar que no fos d’aplicació pràctica immediata no hi pensava parar la més mínima atenció; si més no, dedicar-li el temps imprescindible per aprovar l’assignatura. Amb tot, treia força bones notes en totes les matèries.

El primer any va ser d’adaptació, de veure-les venir i per on, però quan estava a 4t, ja tenia tota la pel·lícula estructurada al cap i sabia per on els podia sortir per molestar-les però que, no obstant, no em poguessin castigar. Així, la monja que es dedicava a labors i fer puntetes als drapets, que tant m’havia fet patir anys enrere amb les diferències que marcava ostensiblement entre riques i pobres, necessitava una noia que li fes els acabats de totes aquelles andròmines que cosia: coixins, davantalets, estovalles... i jo, que tenia uns mans fines d’artista i acurades per aquesta feina, li feia uns acabats immaculats i imperceptibles. Ara em necessitava, li era insubstituible, no en podia prescindir, i jo, que ho sabia, em venjava amb tota impunitat dient-li que no creia gens en Déu i que no anava mai a Missa: “Se condenará, ¿no ve que se condenará? Rezaré pot usted”. “Vostè mateixa, faci el què vulgui amb el seu temps però a mi no m’hi emboliqui”.

El no va més del refinament, però, es va donar quan amb una altra companya vàrem descobrir la carpeta on la monja que donava les assignatures principals guardava els exàmens que havia de posar al cap de dos dies com a molt tard. La tenia en un armari que, en la seva prepotència, no havia vist la necessitat de tancar-lo amb clau.

Resultava que tres dies a la setmana jo i la meva amiga plegàvem abans d’hora per anar a fer rehabilitació de les nostres febles esquenes adolescents. A les 5 de la tarda les noies que es quedaven anaven a resar el rosari a l’església abans d’anar al pati, i nosaltres dues “teòricament” marxàvem a rehabilitació. Llavors, féiem com que sortíem, però tan bon punt veien les altres tombar pel passadís, se’n tornàvem a la classe, preníem la carpeta i copiàvem en un paper totes les preguntes dels els exàmens. Més endavant, vam descobrir que era més fàcil portar una gravadora i així anàvem més de pressa que escrivint. Certament, cap de les dues no tenia necessitat de fer això, perquè ambdues estaven a nivell de notable, però el plaer pel risc i el plaer de pensar de que li estaven fotent a la monja infalible, superava en escreix qualsevol recança. Aquella monja que sempre es tocava les cuixes per sota de la taula pensant que ningú no la veia...; però sí que la vèiem, perquè el plafó davanter de la taula no arribava ben bé fins a dalt i per la ranura d’un dit i mig que hi quedava, la podíem observar perfectament com se les fregava més i més. Els hi vam prendre tots, els exàmens, de tot el curs.

Però la meva amiga ni jo érem egoistes i compartíem el robatori amb la resta de la classe. Així, de passada, ens asseguràvem col·laboració i silenci. En general totes eren bones estudiants i quasi totes tenien possibilitat d’aprovar per si mateixes, llevat de la Sílvia Mateu que era la cosa més ruc que mai s’ha vist. Zeros i més zeros amb aquella cara d’estaquirot, no sabia treure altra cosa. Amb aquesta sí que ho teníem difícil perquè si li donàvem totes les preguntes amb les respostes, naturalment, hauria tret un 10 i això no podia ser. Hauria posat en risc tota l’operació per incoherència. Però tampoc no podíem no donar-les-hi, perquè llavors ho hauria xerrat tot a la monja sense manies. Ves quina disjuntiva! Vàrem optar per donar-li cinc preguntes amb les cinc respostes (perquè ni això no era capaç de trobar tota sola), d'aquesta manera trauria un aprovat just però suficient. I ella va acceptar.

D’aquí a dos dies hi hauria l’examen final i ja havíem aconseguit les preguntes. El dia abans de l’examen, però, les monges havien decidit fer una jornada d’exercicis espirituals a Montserrat i la major part de les noies del curs s’hi van apuntar. Només quatre o cinc -descregudes o sense prou recursos econòmics, entre elles l'amiga i jo- no hi vàrem anar; quan amb aquestes la meva còmplice se m'acosta i em diu que inexplicablement se li ha esborrat la cinta del cassette i ha perdut les preguntes: “Ostres, tu, i ara què fem? Demà la classe estarà tancada i no hi podrem entrar i demà passat és l’examen...” Pensant, pensant...: “Doncs ja sé què farem...”. La classe tenia un finestral que donava al passadís. Es tancava per dintre i no s’obria mai. La idea va ser aixecar el pestell deixant-lo posat de tal forma que semblés tancat si hom no s’hi fixava expressament. Així, la finestra es podria obrir des del passadís només empenyent. Hi posaríem un tamboret i saltaríem dintre mentre unes altres farien guàrdia a les cantonades. En acabar de copiar, les vigies tornarien a posar el tamboret i les de dins saltaríem fora; després, amb un cordill es podria ajustar la finestra. L’endemà, quan la monja no mirés, ja la tancaríem bé.

Dit i fet, perfectament ajustat i executat amb tiralínies el pla va sortir perfecte. Uf!! Quina sort, quina emoció i quin plaer quasi orgàsmic! No cal dir que totes vam aprovar amb nota fins i tot la ruca de la Sílvia Màteu que no s’ho mereixia, però què hi farem; en tota operació hi ha efectes col·laterals indesitjables impossibles de salvar. El que comptava aquí era el benefici global i la venjança posada en un llistó altíssim.

El curs s’acabava i com a joia de la corona les monges van decidir muntar tot un seguit d’actes i exhibicions per a commemorar ni se sap què sobre la Madre fundadora: “Niñas, vamos a hacer un concurso de dibujo sobre la figura de nuestra Madre fundadora. El tema es libre y por supuesto, la participación voluntaria”.

Durant tot el curs la madre Misericordia m'havia estat mortificant de debò amb aquest tema. Els dies que no anava rehabilitació, m’havia de quedar amb la resta fins a les set del vespre a fer una hora d’estudi que consistia en tenir un llibre obert a sobre la taula i estudiar, o fer-ho veure. Jo m’asseia sola a la darrera fila de la classe i com que d’estudiar ni ganes ni intenció, em dedicava a somiejar que un heroi em salvava i m’abraçava i em feia un petó d’allò més encès (amb el cap amorrat al llibre, no se sap si hom llegeix o rumia). Però moltes altres vegades i per aprofitar el temps, em dedicava a dibuixar dissimuladament... quan, sense adonar-me'n a causa de l’apassionament, de sobte, veia una mà esgrogueïda i esquelètica que li sortia des del darrere pel damunt de l’espatlla i, com l’urpa d’un voltor clavant les ungles a la presa, rebregava sense contemplacions la meva obra d’art: “Ya hablaremos...”

O sigui que ara voleu que dibuixi? Quan us sembla m’ho estripeu tot sense miraments, i ara que us convé i que el tema és una entabanada, correm-hi tots. Doncs no m’agrada i no vull, i com que és voluntari, decideixo no participar-hi -em vaig dir a mi mateixa. 

-Tiene usted que participar.

-Pero madre, no dice que es voluntario? Es que no se me ocurre nada...

-Déjese de excusas y haga el dibujo de una vez. Puntuará en la nota final.

Xantatge pur i dur i arbitrarietat, i apa, a fer un maleit dibuix sobre una monja que ni m'anava ni em venia. 

-Jo què sé? –pensava...-. Aahh!!! Ara se m’acut. Ja ho tinc! La dibuixaré morta. A la darrera plana del llibre he vist el retrat; en faré un dibuix...

Mans a l’obra i amb la mestria que em caracteritzava, vaig fer un dibuix excel·lent de la monja morta encaixonada al taüt i envoltada de ciris i creus. Perfecte. El retrat de la monja morta simbolitzava el que per a mi representava aquella institució i l’empremta que tot plegat havia deixat a la meva ànima. 

-Elles esperen dibuixos amb una monja simpàtica i riallera acaronant les nenes i beneint caps submisos; ni de lluny s’esperen una cosa com aquesta. Estic segura de que se sentiran desconcertades, fins tot incòmodes, però no m’ho podran reprovar perquè és la realitat. I està al llibre...

I el dibuix excel.lent va anar al concurs. El problema va esdevenir quan va guanyar el certamen de forma destacada amb menció especial, tant que la superiora la va fer explícita a la sala d'actes davant de totes les nenes de tots els cursos. I ma mare la mar de cofoia perquè m'havien destacat de forma preeminent, per sobre de les altres: "Ara ja ets més que elles".

-Quina vergonya! Quina merda de premi i quina desgràcia! No han entès res; justament jo no volia guanyar aquí! -plorava de ràbia.

El missatge que jo havia volgut transmetre era massa subtil per a totes aquelles ments estretes; l’estultícia col·lectiva l’havia vençut. La frustració va ser enorme.

……………………….

La conseqüència última va ser que mai més no vaig tornar a dibuixar... Amb el temps, vaig cercar altres formes d’art per a donar sortida a les meves inquietuds, però el dibuix va morir allà, amb la monja morta.

(La fotografia que il·lustra aquest post està escanejada d'un llibre. El dibuix que es va presentar al concurs s’ha perdut en el transcurs de mil i un canvis de domicili)

L'aprenent de matancer

-Aguanta fort i amunt!!!... i para de plorar d’una vegada!

I jo, una nena d'onze anys allà estava, a la cuina, dalt d’un tamboret abocada sobre l’aigüera de pedra, agafant per les potes del darrere un conill espantat que no parava de moure’s i de resistir-se, intuint la que li esperava.

La mare, amb la mà de morter li va estarracar un cop al cap, dos, tres... i és que no hi havia manera de que se li trenqués el clatell i el conill xisclava i es convulsionava. Jo, esgarrifada i impotent davant del drama, em sentia còmplice d’aquell assassinat del qual tampoc no podia fugir. 

Al final, però, l’animal va quedar inert.

El pas següent havia de ser dessagnar-lo, i la mare li va treure un ull. Però en sentir com el ganivet se li clavava a l’òrbita ocular, el conill va tornar en si i es va pixar de por. Els seus xiscles barrejats amb els meus plors van ressonar per tota la casa com es deuen de sentir els xiscles d’aquells a qui es tortura en fosques masmorres subterrànies.

-Aguanta fort... i amunt, t'he dit!!! I para de plorar d’una vegada! O no acabarem! –cridava la mare.

La mare estava molt nerviosa. De ben segur que a ella tampoc no li agradava gens haver de fer de matancer però llavors el bestiar es comprava viu al mercat, i si volies menjar tall no tenies altre remei que fer anar el ganivet, més o menys esmolat, i les tisores en la intimitat de la cuina d’un pis de lloguer atrotinat.

 

Tibant les orelles avall, dos cops més al clatell i va quedat inert un altre cop. Semblava que ara sí estava desnucat i la sang que li regalimava de l’ull va començar a córrer per l’aigüera i a escolar-se pel desguàs. Al cap d’una estona, doncs, ja es podia començar a escorxar. Jo aguantava la pobre bèstia per les potes, amunt tant com podia, amb els ulls negats per les llàgrimes i mossegant-me els llavis, confiant que aquell sacrifici s’acabés de pressa. Ara, però, al menys el conill ja era mort i no patia.

La mare va tallar la pell de les potes al voltant dels peus que jo aguantava fort i amunt, i va començar a tibar per desprendre-la de la carn blanca, quan de sobte, un altre cop aquells xiscles aterridors i aquelles convulsions... l’animal encara era viu!! I dos cops més amb fúria al clatell..., aquesta vegada sí, la seva vida es va apagar definitivament.

L’endemà, diumenge, vàrem dinar conill a la cassola. Jo, ni el vaig tastar.

Però en aquelles èpoques allunyades de la democràcia en que predominaven la immigració interna i la classe obrera, i el desenvollupament social estava a les bassaroles, lamentablement, era el que teníem. Només les persones amb un cert nivell econòmic es podien permetre el luxe de que el bestiar els el matés la pagesa, una dona amb poques manies acostumada a tot. La resta, ens agradés o no, ens havíem de fer la feina bruta nosaltres mateixos.

Tants anys com han passat des de llavors i mantinc perfectament viva aquella imatge terrible i quan hi penso m'esgarrifo. No menjo mai conill.

.

Retorn a Sicuani

Jo devia de tenir llavors uns 25 anys quan vaig fer el meu primer viatge a Perú. Havíem anat tres amigues amb les motxilles acompanyant un nombrós grup d’alpinistes que anaven a fer un entrenament doncs portaven de cap l’ascensió a l’Everest i calia preparar-se a consciència, primer. A ells els anava molt bé que s’hi hagués apuntat tanta gent perquè d’aquesta manera el bitllet era més econòmic i es podia repartir el pes del material entre tots els membres de l’expedició i així no havien de pagar sobrepès.

El vol de Lufthansa va durar una eternitat: Barcelona-Frankfurt, canvi d’avió i Frankfurt-NY-Kingston-Guayaquil-Lima. Un malson, però feliços del què ens esperava en aquell mes que hi romandríem.

Al matí del primer dia havíem d’anar a fer canvi de moneda al banc i també al Consulat espanyol a presentar-nos (era obligatori). No vàrem ser a temps d’arribar al Consulat. Només sortir del banc i entre mig de la multitud a la Teresa li van fer un tall la bossa que duia a l’esquena i li van prendre, en un vist i no vist, el passaport i els diners que acabava de canviar. Pel que fa als diners, mira, com aquell... en portava la major part a la ronyonera que guardava a la panxa, però la pèrdua del passaport eren paraules majors. Els nostres plans acabaven de fer un gir de 180°. La meva amiga no podia pas circular pel país indocumentada; calia anar a posar la denúncia a la policia, calia anar al Consulat perquè li fessin un passaport nou, i tot això en un dissabte al matí. Naturalment, el Consulat aquell dia no atenia, volia dir que ens hauríem d’esperar al dilluns. Pel que fa a la policia, fàcil tampoc no ho va ser, però dedicant-hi unes tres hores ho vàrem resoldre, si més no per posar la denúncia que vaig haver d’escriure jo mateixa a la màquina perquè el guàrdia no se’n sortia, i com que jo treballava de secretària li vaig dir “deixi’m a mi, que acabarem abans”. Ell, encantat de la vida, i vaja la gresca que vàrem fer amb tres companys més vigilant que no entrés el sergent i m’enxampés a l’altra banda del taulell.

El dilluns, amb la denúncia a la butxaca, cap al Consulat espanyol i no cal dir que un altre “via crucis”, però també, amb temps i grans dosis de paciència, ens en vam sortir (quin remei, si no). Només que entre pitos i flautes havíem perdut tres dies. Així que a recomposar-ho tot i a veure com ho organitzaríem per optimitzar al màxim el temps que teníem per davant. Perquè aquesta era una altra: no dúiem cap pla, ni cap guia, ni cap mapa, ni tan sols pressupost, res, una mà al davant i l'altra al darrera. Només la teòrica experiència de la Montse -que es basava en que havia estat treballant en un Kibutz l’any anterior...-, la qual havia pres el comandament des del primer moment i havia decidit que aniríem a les oficines d’informació i turisme de cada ciutat i a partir d’allí aniríem fent, ves quines maneres d'anar pel món. 

No m’entretindré en explicar la quantitat de vagues de tren i revessos amb què vàrem coincidir que ens van avortar els plans un dia si i un altre també... Si que explicaré, però, que la Montse, el nostre pal de paller, se’ns va posar malalta i ens va ben espantar. I és que posar-se malalt en un país del tercer món amb quatre peles a la butxaca i sense assegurança, és de les coses pitjors que et poden passar.

Ja érem a Cusco, una ciutat que està a més tres mil metres d’altura. Com tothom, havíem anat a passejar per la Plaza de Armas i pels carrerons que hi desemboquen, quan tot d’una la Teresa va topar-se de cara amb un noi que havia conegut l’any anterior a Chamonix: “Holaaa!, mua, mua. Què fas per aquí? Quina casualitat! Doncs ja ho veus. Nosaltres anem a fer el Camí de l’Inca fins a ‘Machu Pichu’. Nosaltres hi anirem amb el tren dels indis. Som una expedició i anem ben preparats (metge inclòs i bidó de medicines. Ah! i l’Oscar Cadiach, si senyor! allà el vaig conèixer tot i que ell, probablement, no es recordi de res). Bé, doncs ja ens veurem. Que us vagi bé. Gràcies, a vosaltres també. Mua, mua, adéu”. Fins aquí, fantàstic. El problema va venir al cap d’unes hores quan, inexplicablement, la Montse es va començar a trobar malament: la febre li va començar a pujar de forma alarmant i va començar a sentir un opressió al pit que l’ofegava i tenia dificultats per a respirar. Ja s’havia fet fosc i la Montse jeia al llit més morta que viva en una petita habitació triple al cap de munt de la falda de la muntanya on ens estàvem: “ I ara què fem? Necessitem un metge. Això ja ho sé... Calla!! Se’m acut que els nois d’aquest matí ens podrien ajudar, no portaven un metge a l’expedició? Si, és clar, però com els trobarem? Doncs mira, una hora o altra tothom va a parar als baretos de la Plaza de Armas, oi? Anem-hi, segur que en algun els trobarem, entrarem a tots, si cal. Au, vinga”. I de nit, muntanya avall a buscar el metge, que efectivament vàrem trobar. I tot el grup cap amunt la muntanya un altre cop a visitar la malalta.

No vàrem aclarir què tenia la Montse, però el metge li va donar un antibiòtic, un antistamínic i unes instruccions, i a esperar que tot plegat fes el seu efecte. Al dia següent havíem d’anar a Machu Pichu i la Montse s’ho va pensar i repensar i al final va decidir que vindria, ja que això només passa un cop a la vida, com aquell qui diu. I mig morta, totes cap el tren dels indis que ens hauria de deixar al peu de la muntanya sagrada. 

El tren dels turistes es pren a Ollantaitambo, ja a mig camí, però nosaltres volíem anar amb el dels indis perquè té més emoció: d’entrada era de fusta, i el personal, tots nadius amb les cistelles, les verdures i els pollastres. A més a més, el recorregut és d’allò més pintoresc, ja que en el primer tram abans d’arribar a Ollantaitambo, el tren havia de pujar la muntanya i després descendir. Però les muntanyes allà són molt altes i escarpades i no permeten fer corbes, així que el tren havia de fer diverses maniobres endavant i endarrere, en ziga-zaga i en vies mortes per anar pujant. Això no ho veuen els que viatgen en el tren dels turistes. I en arribar a l’estació d’ Aguas Calientes, ja cal que t’espavilis per ser un dels primers a baixar del vagó, ja que si no agafes desseguida l’autobús que t’ha de pujar a dalt per un camí de terra infernal, et pots passar mig matí fent cua i no tindràs temps de veure res que ja hauràs de tornar, perquè a dalt no t'hi pots quedar. I nosaltres arrossegant la malaltona. Ella es va quedar asseguda en una pedra i la Teresa i jo vàrem a anar a voltar-la (tampoc no li podíem fer res i no tenia sentit quedar-nos les tres). Tot i així, encara va tenir esma de donar-nos algunes ordres, però ara ja sabíem anar soles.

Després de Cusco volíem anar a Puno, a veure el llac Titicaca i vàrem comprar uns bitllets de tren, però, ai làs!, just al moment de posar el peu al graó va començar una vaga ferroviària i ens vàrem quedar a terra. I amb la cua entre les cames i la motxilla a l'esquena, amunt un altre cop a l’habitació triple de la muntanya a fer nous plans.

No recordo com va anar, que vàrem conèixer un noi que per un preu mòdic es va oferir a fer la travessa amb una furgoneta vella i desmanegada pels camis de terra i les pistes de les altes muntanyes andines, no és que el pla fos molt atractiu, però no hi havia opció. I ja ens tens a la Montse (encara fotuda, però menys), la Teresa, jo, dues franceses i tres anglesos tibats, en aquell pot que no arriava, i amb una pols que entrava per les juntures mal rejuntades que ens deixava a tots arrebossats. I va passar el què havia de passar. A mitja travessa, amb un fred que pelava (era l’hivern austral), el ‘pot’ va dir prou.

El poblet on havíem anat a parar es deia Sicuani i el noi conductor-guia es va haver d’espavilar per trobar la peça del motor i allotjament per a tots. Els anglesos emprenyadíssims perquè havien pagat per un servei i ara estàvem tirats al mig del no res, i ja ho veuríem. Vàrem aconseguir un lloc per dormir, uns en un cantó i uns altres no sé on, però les meves amigues i jo teníem els llits en un passadís per on no parava de passar gent, i no ens podíem queixar, que el lloc al menys era calent i teníem llit. I a esperar l’endemà per arribar a Puno.

No vàrem poder entrar a Bolívia perquè la Teresa tenia un document del Consulat que li permetia sortir de Perú però no tornar a entrar i si hi haguéssim anat, ella s’hauria hagut de quedar.

La resta del viatge va anar més o menys per l’estil, aquí caic i allà m’aixeco, amb un altre intent de robatori a la Teresa a Pisac -el viatge a la selva de Puerto Maldonado va anar força bé-, fins al darrer dia que tot el grup de partida ens vàrem retrobar a l’hotel d'arribada. I, sorpresa! allà ens esperava el passaport de la Teresa que no sé qui l’havia trobat no sé on i el va portar allà quan va veure els papers d'inscripció a l’hotel. No, si ja ho dic jo, que hi ha Déu!

Tampoc explicaré la tornada. Només diré que va estar una de les amargues de la meva vida, ja que vaig ser l’única persona de tota l’expedició a qui ningú de la seva família no la va venir a rebre a l’aeroport. I és que no ho portaven gens bé això de que m'agradés viatjar.

...........................

Anys més tard, vaig tornar al Perú i aquest cop si que vaig poder anar amb tren des de Cusco fins a Juliaca (no arribava a Puno). Eren els últims temps de ‘Sendero Luminoso”, i es pot dir que ja no quedaven terroristes perquè la banda estava desarticulada atès que en Fujimori havia caçat el seu líder, l’Abimael Guzmán, i l'havien ficat en una gàbia per exhibició i escarni públic; tot i així els vagons encara anaven fortament custodiats per l’exèrcit, per si de cas.

En arribar a Sicuani el tren va fer una aturada, i de repent em va passar pel cap com si fos la pel.lícula de la meva vida l’Odissea que havia viscut amb les meves amigues feia tant de temps. En un instant vaig baixar del tren i em vaig fer una foto sota el rètol de l’estació.

.
 

Record d'una nit d'estiu

Aquell estiu, al cap de pocs mesos des del trencament amb en Roland, vaig pensar que faria un creuer; un de senzill pel Mediterrani, aquell mar on mil pobles han vessat les seves llàgrimes que cantava en Joan Manel Serrat. Anava sola amb l'autoestima ben tocada, diria; volia evadir-me, no pensar, deixar-me portar, estar tranquil·la. No havia previst res, si les excursions em motivaven baixaria del vaixell i si no, em quedaria prenent el sol i prou.

Només posar el peus a la nau, però, em vaig creuar amb la mirada d'un home de revista -d'aquells que no hauria gosat somiar ni quan tenia vint anys-, amb una mirada blava blavíssima que se’m clavà com la fiblada d'un estilet al mig del front. Em vaig quedar torbada, però com que ja en tenia prou amb el què duia al damunt el vaig apartar del meu cap.

El cas és que en els dies successius rondant pel vaixell, va passar el mateix diverses vegades sense que ocorregués res més. Ell em mirava, em mirava de lluny, insistent, de fit a fit... Tot i així, em vaig pensar que només eren figuracions meves. El seu aspecte físic era molt atractiu, un home guapo, de debò: molt alt i corpulent, amb una forra de cabells rossos i lluents ben pentinats, ben polit amb l’uniforme blanc i els galons. Jo no era pas una joveneta i allà hi havia la competència ferotge de moltes altres noies maques i joves, de manera que ell hauria pogut triar i remenar sense dificultat. Qualsevol d'elles hauria estat encantadíssima, no cal dir!. A més, era el metge del vaixell, la qual cosa era un grau, i estava acostumat a veure moltes persones de tot tipus, per tant, per què jo precisament? Sens dubte eren cabòries...

No obstant, la nit del darrer dia, en un moment donat, ambdós vàrem coincidir al bar de la segona coberta quan ell estava amb un altre oficial i la xicota d’aquell. En veure que anava sola em van cridar convidant-me a asseure’m amb ells. I vaig acceptar amb una certa inseguretat.

Al cap d’uns minuts d’estar asseguts parlant de tot i de res, i sense avís previ, en Yuri va prendre les meves mans entre les seves, unes mans poderoses però tan tendres que em reconfortaven. Ens miràvem als ulls i ens reconeixíem amb temor i desig a l’hora com ho farien els animals salvatges a la sabana.

De sobte, sostenint-me encara fermament les mans em va alçar amb suavitat, i sense pronunciar ni una paraula em va conduir cap a la seva cabina, com transportada, sense que jo fos capaç de decidir o d'objectar tot i ser conscient del que hi passaria allà. Però en aquell moment havia sentit "passar un àngel" i brisa del batec de les ales m’havia embolcallat provocant una màgia que tenia oblidada. Tot era gran en aquell home de dos metres: els braços, les espatlles... el seu membre viril, que en un primer moment quasi em va espantar, però les seves carícies, la delicadesa amb que recorria el meu cos (que no semblarien pròpies d’un gegant) va fer que m’abandonés en un deixar fer, deslliurada del temor inicial, amb un profund relaxament i entrega sense cap dificultat.

Vàrem fer l'amor amb un sentiment inusual en situacions com aquella, perquè és cosa ben estranya quan es tracta d'un encontre ocasional. Dormirem completament nus tota la nit abraçats, ell no em va deixar ni un moment; a voltes es despertava amb neguit i m’abraçava encara més fort com per assegurar-se que jo era allà.


Al dia següent a primera hora del matí, arribàvem a port i tocava deixar el vaixell. Ens vam acomiadar. No em va fer cap petó de comiat allà al mig del vestíbul ple de gent, però em va demanar el telèfon “per si un dia vinc a Barcelona”, va dir. Li vaig donar tot i saber que era un formulisme i que això no passa mai (aquestes coses comencen i acaben al mateix lloc), per aquest motiu jo ni tan sols li vaig demanar el seu. Ell era d’Ucraïna resident al País Basc i tot i que que no era lluny, tampoc era a prop.

...........................

Des d’aquell dia vaig continuar amb la meva vida, amb altres amors i desamors entre mig, però de tant en tant la imatge d’en Yuri se’m presentava tan nítida al cervell que em feia dubtar si havia estat real o només un somni. La darrera vegada que em va venir al cap va ser un mes de desembre després de tres anys, quan vaig marxar de viatge al Brasil amb una amiga i en pujar al vaixell vaig recordar-me’n un altre cop i vaig pensar, per allò d'aquelles coses boges de la vida, si me’l trobaria allí... Evidentment, en Yuri no hi era i ho vaig oblidar de seguida amb una punta d’enyorament al cor, però. Em vaig proposar divertir-me tot el que pogués, d'això es tractava. I vaig triomfar, sí senyor! I en un moment donat en tenia quatre al meu darrere amb una escena de gelosia inclosa.

Però com que la vida pot convertir-se en una porta giratòria, ara bé l’inesperat. Al cap d’un mes des que vaig tornar del viatge, una trucada va sonar al telèfon. En un primer moment, em vaig quedar tan desconcertada que no vaig reconèixer de qui era aquella veu un xic tremolosa ni aquell accent estrany i no encertava a relacionar-lo, però ell insistia en que s’havíem conegut al Mediterrani sense explicacions més específiques... Jo portava molts anys viatjant per arreu... m'espremia cervell, però no... Ell recordava perfectament el meu nom, que tenia un fill, i altres detalls personals que segurament li devia explicar llavors. Però no deia ni una paraula del creuer. Jo estava atorrollada perquè no aconseguia recordar, no m'imaginava..., i pensava: “A veure què pensarà aquest home de mi?, està clar em coneix molt bé i jo no, i es pensarà que tinc tota una col·lecció d’homes i per això no me'n recordo, i no és així!”. Estava enfadada amb mi mateixa per aquest oblit imperdonable. Al final hi vaig caure!. Ostres, ostres, ostres!!! Era ell, era ell!!! En Yuri em va dir que estava molt nerviós per aquella trucada i jo vaig procurar tranquil·litzar-lo dient-li que estava sorpresa i molt, molt contenta després de tant de temps, que ho considerava un acte de valentia per la seva part, que aquestes són les coses que fan que la vida valgui la pena i que al cap i a la fi només els que s'arrisquen aconsegueixen coses.

En Yuri em va explicar que havia anat cap aquí i cap allà, també a Ucraïna, que havia tingut moltes dificultats al "Ministerio de Sanidad" a Madrid amb els títols però ara tenia un contracte de treball com a metge en un centre de salut de Catalunya i... em volia veure al més aviat possible. Jo tremolava d’emoció.

Durant una setmana em va trucar diverses vegades tan tendre i entranyable com quan el vaig conèixer, i a mi em semblava estar en un núvol; em sentia única ("You are the one", com deia la pel·lícula). No m’ho podia creure! Era com si les "forces còsmiques" s'haguessin aliat al meu favor. No hi havia dubte, es tractava d'un procés telepàtic, perquè en aquests casos l'altra persona també hi està implicada activament, per això coincideix i es produeix. Vaig sentir renéixer quelcom molt profund dintre meu. Després de tres anys i d'una més que difícil remuntada vital, ara bé que em mereixia un somriure de la vida. En Yuri em va dir que em vindria a trobar, tenia desitjos de continuïtat i perquè li ensenyés millor l'idioma i més coses..., va dir.

Els immigrantes, ja se sap, en tots els àmbits i en tots els països són carn de canó fins que amb el temps i la perseverança es fan un lloc, i amb la seva professió tenia uns horaris ben complicats. Tot i així, vam quedar per trobar-nos la tarda de dijous de la setmana vinent que ell aniria a Barcelona. Em vaig passar tota la setmana gairebé sense aclucar l'ull per l'emoció. Havia tornat, i havia vingut a buscar-me a mi!

No obstant tot era massa bonic, massa fàcil, i no sabria dir per quina raó, però en el transcurs de dos dies abans de la trobada vaig tenir una mena de desassossec en tot el cos com si pressentís que alguna cosa no anava bé.

Efectivament, el vespre d’aquell dimarts en Yuri em va telefonar aquesta vegada per a dir-me que l'havien avisat de sobte per a un contracte molt llaminer de deu mesos a Amsterdam, que era una oportunitat que no podia deixar escapar atesa la seva situació precària a Espanya i que se'n anava, que ho sentia en l’ànima però havia de marxar. I havia de preparar l'equipatge perquè marxava just l'endemà, dimecres al matí, amb l’amic de Sant Petersburg que ho havia gestionat, de manera que ni tan sols es podríem veure. Però tornaria uns dies a l’estiu...

Em va caure l'ànima als peus i em va envair una profunda tristesa, gairebé arrenco a plorar. Li vaig dir adéu i bona sort, quina altra cosa podia fer? Ell semblava sentir pena de debò i em preguntava: “Per què dius adéu? no és un adéu, tornaré al juliol”, com traient-li importància. Insistia en que tornaria, em deia que jo era una dona forta, que guaités les estrelles com quan érem al vaixell i no sé quantes coses meravelloses més. Jo assentia calladament des de l’altra banda del telèfon amb els ull negats i un nus a la gola i un fil de veu a causa del desencís. I en Yuri va marxar, un altre cop.

Però jo no podia evitar pensar que aquesta vegada la tornada ja no seria i que aquí s'acabava tot, aquest cop sí.

Els meus amors ocasionals són mínims els que han deixat una petjada suficient que perduri a la meva memòria més enllà d'un parell de mesos. I aquest cop jo estava disposada a viure aquest regal que se'm presentava amb tota la intensitat i el risc que comportava.

L'amor, quina bogeria que ens capgira la vida i ens fa perdre el nord! Jo, que estic feta de ferro forjat i que em creia tan segura...

.

L'estupidesa dels anyells i la saviesa de les cabres

De les principals postes en escena en que participen els membres de la comunitat catòlica arreu: bateigs, comunions, casaments i funerals la que em resulta més instructiva és, de llarg, el funeral perquè d’una forma o altra sempre se'n treu algun profit.

D'entrada, és un concepte ben allunyat del "pa i circ" d'en Juli Cèsar que tan agrada a la plebe. No és un acte lúdic, sinó de compromís. Hom va a un funeral perquè s’estimava a la persona que ens ha deixat o s’estima els familiars, que pel cas és el mateix. Hom hi va de cor, encara que cal reconèixer que també n’hi ha qui hi va per veure la cara de la vídua o perquè els vegin a ell, però el cert és que la major part de les vegades s’hi va perquè s’hi vol anar: per homenatjar al que ha marxat i per donar suport als que es queden.

No obstant, tot i ser partícep actiu de la cerimònia, em pregunto quantes persones escolten realment allò que diu el capellà a l’homilia, per a mi la part més important, que escolto sempre amb atenció. A vegades parla, el capellà, de les qualitats del difunt, i amb allò que diu es veu si el coneixia ni que sigui una mica o si el discurs és d’aquells estandaritzats i asèpitcs que valen tant per a un ministre com per a un pòtol. També n’hi ha que, com que no saben gaire coses del mort o tampoc no hi ha massa cosa a dir, prenen com a referent algun episodi de l’Antic o del Nou Testament i aprofiten per alliçonar als creients reals o teòrics allí presents. I amb aquestes estàvem al funeral que he anat aquesta setmana.

Resulta que, segons va escriure ara no recordo quin evangelista, el dia del Judici final Déu posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a l’esquerra i en tenir-les dividides en dos bàndols dirà: “Eus aquí les ovelles, les quals se salvaran, en tant que les cabres es condemnaran”; i dit això, el capellà va continuar, tan ample, amb la seva disertació malgrat que no va aclarir per quin motiu les ovelles se salvarien en detriment de les cabres que es condemnarien. Va acabar la prèdica i va continuar amb la resta de la litúrgia funerària.

Confesso que em vaig quedar indignada amb aquell discurs discriminatori i arbitrari i fins i tot vaig valorar la possibilitat d'anar a demanar-li explicacions en acabar l'acte. Ja hi som! vaig pensar. Déu, Pare totpoderós i misericordiós, creador absolut del cel i de la terra, dels animals i dels homes, decideix excloure de la salvació eterna sense cap mena de justificació ni argument una part d’allò que ell mateix ha creat. Em pregunto, i doncs? com és que ha fet un nyap com aquest al qual ell mateix hi renega? Que resulta que no és tan bo ni tan infalible com ens vol fer creure que és? Com es pot ser tan injust? Perquè, certament, les cabres són ben diferents de les ovelles però no ho han triat pas; cadascuna d’ambdues espècies tenen la seva naturalesa inscrita al seu ADN i no poden fer-hi res per canviar-ho. Així, les ovelles encara que tinguin el llop al damunt no es defensen, s’estan quietones, paralitzades de por o esverades sense nord, però no li planten cara. En canvi una cabra, en primer lloc, l’has d’atrapar i farà el possible perquè no sigui així, i si l’atrapes al menys intentarà clavar-te un cop de banya del qual poc o molt te’n sentiràs.

Jo, però, llegint entre línies, veig clar que la qüestió exemplificadora és una altra força més recargolada.

Traslladant l’exemple a la humanitat i substituint cabres i ovelles per persones, tenim que mentre les primeres poden ser manipulades i sotmeses per amos i poderosos amb falses promeses, amenaces i forts sentiments de culpabilitat, les segones en canvi es revelen i lluiten contra els opressors; ja se sap, la cabra tira al monte, elles busquen la llibertat i per això resulten incòmodes. És el que el clergue ens va voler dir sense dir-ho. Evidentment, aquesta forma de ser de les cabres no agrada gens al poder establert, que se sent impune, el qual farà el què sigui per esclafar-les. Encara que sigui calumniant-les. Per tant, com que després de 2.000 anys des de l'escriptura d'aquell passatge del Nou Testament la cosa no ha canviat gens ni mica, hem de convenir que alguns tenim mala peça al teler.


De totes maneres, m’ha quedat prou clar que s’ha d’escoltar molt bé el que diuen aquells que tenen poder perquè si d'ells depèn, si cola, cola. I pel que fa a nosaltres - és a dir, el populatxo - cal decidir si hom vol ser ovella... o cabra.



.