Sentiment

Mai he explorat el teu cos, ni he estat als teus braços.

Mai ens hem besat i, no obstant, conec els teus llavis, perfectes,

de somriure obert i franc.

Mai he escoltat la teva veu, ni tu la meva,

però conec les teves paraules, tendres, eròtiques, divertides, sinceres...

Quan tanco els ulls et veig, et sento amb mi com una presència

que m'omple el cor i m'il·lumina la mirada,

sento els teus dits lliscant lleugerament per la meva esquena,

sento el teu escalf

i els teus llavis, perfectes, fregant subtilment el meu coll

i com m’agrada, i com m’agradaria abraçar-te!

Sentir el contacte del meu pit contra el teu...

Amic meu, a pesar de l'adversitat i la distància,

per sempre, formaràs part de mi.

Per a M.P.

Sunset Park (by Paul Auster)

Benvolgut Sr. Auster,

Com recordarà, en una altra ocasió ja li vaig manifestar la meva admiració no solament com a escriptor, sinó també per la seva persona, és a dir: pel seu pensament i posicionament a la vida.
 

I seguint la tònica habitual, recentment he llegit una altra de les seves novel·les: Sunset Park, publicada per primera vegada el 2010 a NY. Aquest cop, però, li haig de dir que no l’he comprada, la novel·la, sinó que l’he demanada en préstec  a la Biblioteca municipal. De ben segur que hauria preferit comprar-la perquè d’aquesta forma, com ja li vaig comentar, em permet subratllar amb llapis el què m’agrada particularment i doblegar la punteta de les pàgines d’interès i ara no ho he pogut fer, però, què vol que li digui, la crisi es deixa sentir fins aquest extrem. Per tant, tot allò que m’ha emocionat o m’ha cridat l’atenció ho he hagut de copiar i desar-m’ho al meu ordinador. Si no, d’aquí a quatre dies no me’n recordaré i em farà molta malícia.

La prosa en general, la riquesa del llenguatge i els personatges que conformen la trama m’han resultat entranyables. He sentit per tots ells -els principals- una gran simpatia i empatia, i al fons del meu cor els he desitjat tota la sort i encert del món. Realment m’ho he passat molt bé llegint i quasi m'he cregut que la història era certa, i fins i tot m’ha dolgut una mica haver-la acabada tan de pressa.

Alguns passatges m’han colpit especialment. Més d’un, més de dos i més de tres, però no els puc pas citar tots aquí, si més no deixaré palesa dels que més m’han emocionat:

* ... Escrivia el jove Miles, que les ferides són una part fonamental de la vida, i llevat que un estigui ferit d'alguna manera, mai es farà home.

* El cos humà és estrany, imperfecte i imprevisible. El cos humà guarda molts secrets, i no els revela a ningú, excepte a aquells que han sabut esperar. (...) I observar un cos humà és copsar únicament aquest i cap altre. El cos humà es pot aprehendre però no comprendre. (...) És objecte i subjecte, és la part de fora d'un interior que no arriba a veure (...)

* ...Acaba la conversa (que no ha anat malament), i un cop més et sents perdut enmig d'un erm. A última hora de la tarda, comences a resignar-te al fet que l'erm és ara la llar, on toca passar els últims anys de la teva vida.

Però, Sr. Auster, permeti’m una reflexió: de debò calia aquell final? Després de tot un seguit de situacions tan difícils i enrevessades on la gent, la bona gent, lluita i s’esforça per tirar endavant, en una sola pàgina, la darrera, m’ha deixat vostè gelada i desangelada. No senyor, i no s’ho prengui malament, però no hi estic d'acord, en Miles Heller una persona intel·ligent i íntegre no es mereixia aquest final. La novel·la en sí mateixa mereixia un altre final. Aquest trencament abrupte i precipitat, aquesta forma de llençar per la borda tota la feina de tants mesos acausa d'un rampell, no em quadra. Em resulta inversemblant, i injust.

Bé, la novel·la és com és i ja no es pot canviar. Si més no, vostè ho va triar així perquè la seva visió era aquella, però li confesso que després de gaudir amb la lectura i de sentir-me com si jo fos un altre personatge més, a la fi m’ha deixat un regust amarg. I em sap greu.

Raons i contra raons

“(… ) Fins i tot es podrien enumerar les raons que haurien pogut incitar-lo a anar-se’n i les que, ben al contrari, l’haurien pogut retenir...  De què serviria?  La decisió d’anar-se’n no es pren d’aquesta manera. No es mesuren, no s’arrengleren els inconvenients i els avantatges. D’un  instant al següent, s’oscil·la. Cap a una altra vida, cap a una altra mort. Cap a la glòria o l’oblit. ¿Qui podrà dir mai per raó de quina mirada, de quina paraula, de quin riure burleta, un home descobreix de sobte que és un estrany enmig dels seus?  ¿I per quina raó neix dins seu aquesta urgència d’allunyar-se, o de desaparèixer? (...)”

(La Roca de Tànios , d’Amin Maalouf)

És així, no té la més mínima utilitat fer una llista –que pot ser llarguíssima- amb totes aquelles raons favorables que ens predisposen a fer alguna cosa o a triar un parella que ens ‘convé’ perquè poseeix totes les qualitats amb que hem somiat en el company que ens ha d’acompanyar a recórrer els intricats camins de la vida, aquell company que acompleix amb tots els nostres paràmetres segons el model que tenim la cap que ens hem construït seguint una idealització. 

Si contra totes aquestes raons favorables n’hi ha una, només una, que ens irrita profundament aquesta sola és la que sempre, inevitablement, veurem primer lloc i creixerà en el temps i en la forma, i aquesta sola acabarà per esborrar totes les altres. 

Per tant, cal deixar parlar el cor en primer lloc. La raó vindrà més tard... o potser no caldrà.

Consciència

Aquesta tarda dels darrers dies de tardor, en acabar la feina, he engegat el cotxe que tenia aparcat al davant. El carrer era molt estret i discorria entre els edificis vells d'un barri força degradat i solitari però no em feia fresa; no hi havia motiu. El camí era també una mica sinuós amb una lleugera pujada, però res complicat que no pogués resoldre atesa la meva perícia. De sobte, he recordat que havia de tornar a buscar una cosa que m’he descuidat i com que no havia recorregut massa metres des de la sortida, m’he limitat a posar la marxa enrere i retrocedir sense haver de donar la volta perquè, per altra banda, l’estretor del carrer m’ho impedia. Per alguna raó, però, el cotxe s’ha tornat inestable i ha començat a actuar pel seu compte. No em responia. Ha començat a lliscar enrere i enrere sense que jo pogués fe res per aturar-lo. 

El camí a la meva esquena es veia llarg i de pendent suau, però jo sabia que al final si no parava acabaria caient al riu. Com que tenia temps de sobres, he optat per a fer una maniobra i posar el cotxe travesser, d'aquesta manera les rodes deixarien de girar i es pararia, però l'angle de gir era insuficient i el vehicle no ha donat la resposta que jo esperava sinó que mig de costat ha continuat lliscant enrere sense pressa però sense pausa pendent avall.

En veure que la situació se m’estava escapant de les mans, m’he començat a neguitejar. Per moments, una ansietat creixent s'ha anant apoderant de mi. He quedat tant paralitzada per l'angoixa i la por que ni tan sols aconseguia una cosa tan senzilla com és moure la cama dreta per col·locar el peu al damunt del pedal del fre i aturar el vehicle d’una vegada; ni en aquell moment que es preveia de vida o mort se m’ha acudit tibar del fre de mà (com si no n’hi hagués o jo desconegués que existia). Mentre, el cotxe, lentament però amb progressió i sense aturar-se, continuava lliscant enrere imparable... 

Un altre cotxe ha aparegut de cara i m'ha fet senyals perquè m’apartés, però, dimònis!! jo no em podia apartar ni tampoc veia la manera de fer-li saber que la meva situació estava essent desesperada. I jo cada cop estava més espantada per no ser capaç d'aturar el meu. El vehicle del davant, llavors, s’ha adonat del que m’estava succeïnt perquè ha deixat de pressionar-me. El conductor, amb rostre estorat, estava a l‘aguait impotent sense saber tampoc com em podia ajudar, jo continuava marxa enrere i ni ell em podia atrapar ni posar-se de forma que amb el seu vehicle obstaculitzés la marxa del meu.

De sobte he pensat o ara o mai, conscient que si no aconseguia aturar el vehicle, el meu final sense remei seria caure al riu i morir engolida en les seves fosques aigües. Fent un esforç titànic m’he agafat la cama amb les dues mans i tibant-la tant com he pogut, he col·locat el peu a sobre el pedal del fre que he premut amb totes les meves forces ajudant-me amb ambdós braços i amb el  propi cos.

A la fi el vehicle s’ha aturat, a tocar del precipici, però s’ha aturat just a temps. La persona que conduïa el cotxe del davant ha baixat ràpidament corpresa i, quasi tan espantada com jo, m'ha agafat per les esptatlles i mentre m'abraçava m’ha preguntat: Estàs bé? Sí, jo estava bé, sana i estàlvia, exhausta per la duresa de l'esforç, l’esglai i la situació de pànic soferta però el malson s'havia acabat, i havia acabat bé.

................

Quan m’he despertat ho he vist clar: en realitat no era jo qui conduïa aquell maleït cotxe, era en Matt. Jo era la persona de l’altre vehicle. He tingut la certesa que, malgrat que haurà de lliutar de valent i que patirà molt, ell també se’n sortirà... però, malauradament, mai ens retrobarem.