Els anys perduts

Sovint és difícil parlar d’una persona que acaba de morir sense caure en tòpics ensucrats o exagerats, i no ho faré. Vull ser sincera.

La nostra relació sempre va ésser complicada, no pas perquè no fóssim bones persones. Ella ho era i jo, suposo que també.  Estic certa que totes dues estàvem fetes de material de qualitat, però érem com les parts de dos motors els engranatges dels quals no s’acoblaven de tal forma que gairebé sempre van grinyolar i a vegades bloquejar. I així vàrem passar els anys, barallant-nos inútilment per bajanades.

Fa poc llegia que "tot el que no surt dels nostres llavis, crida des del lloc més profund de la nostra ànima...",  i la mare en portava, de crits dins de l’ànima, molts.

Em va caldre temps, assossec i el treball de revisar curosament totes les seves fotos, les seves cartes, les seves coses per comprendre-la millor... I des d'allà, on sigui, perdonar-nos mútuament.

Adéu mare, sí que et vaig estimar.

(05-07-2013)

Circumstàncies

Jo sé que no m'has dit la veritat... 

però no ha estat culpa teva.

Han estat les circumstàncies que ens han caigut

 al damunt com una llosa amb pell d’acer

 i ho han capgirat tot;

 que ens han depassat deixant-nos sense opció a triar.

I si no ha estat culpa teva, ni tampoc meva,

llavors, contra qui haig de llançar la meva ràbia?

.

En un racó, al fons de tot

Conservo totes les teves fotos i teves les cartes,

que m’emocionaven, que em feien sentir especial,

que em van enamorar... però no me les tornaré mirar.

Les he desat al darrer prestatge de l’armari,

al fons de tot, difícil d’arribar-hi.

També les he guardat en un racó del cor, ben endins

on no em destorbin gaire l’esperit... sense mirar-les. 

Llàgrimes

Jo creia que els meus ulls estaven definitivament ressecs,

però estic plorant...

He passat cent anys sense vessar ni una llàgrima, 

per res, per ningú, i ara no les puc aturar.

Has desaparegut de la meva vida i ja no et sentiré mai més.

Hauré d'aprendré a sobreviure sense tu, sense plorar.

.

Tremolor

Sento que el cor em tremola insegur,

inestable com una papallona bandejada 

per la tempesta, quasi cercant la forma de fugir...

Penso, d’un moment a l’altre se’m desprendrà del pit

i lliscarà, pendent avall, i jo no el podré aturar

i el perdré per sempre més.

És que la teva absència pesa tant,

que el meu cor no ho suporta.

Per això tremola, per això vol fugir.

.