Benvolgut Sr. Auster,
Com recordarà, en una altra ocasió ja li vaig
manifestar la meva admiració no solament com a escriptor, sinó també
per la seva persona, és a dir: pel seu pensament i posicionament a la vida.
I seguint la tònica habitual, recentment he
llegit una altra de les seves novel·les: Sunset
Park, publicada per primera vegada el 2010 a NY. Aquest cop, però, li haig
de dir que no l’he comprada, la novel·la, sinó que l’he demanada en
préstec a la Biblioteca municipal. De
ben segur que hauria preferit comprar-la perquè d’aquesta forma, com ja li vaig
comentar, em permet subratllar amb llapis el què m’agrada particularment i
doblegar la punteta de les pàgines d’interès i ara no ho he pogut fer, però, què
vol que li digui, la crisi es deixa sentir fins aquest extrem. Per tant, tot
allò que m’ha emocionat o m’ha cridat l’atenció ho he hagut de copiar i
desar-m’ho al meu ordinador. Si no, d’aquí a quatre dies no me’n recordaré i em
farà molta malícia.
La prosa en general, la riquesa del llenguatge
i els personatges que conformen la trama m’han resultat entranyables. He sentit
per tots ells -els principals- una gran simpatia i empatia, i al fons del meu
cor els he desitjat tota la sort i encert del món. Realment m’ho he passat
molt bé llegint i quasi m'he cregut que la història era certa, i fins i tot m’ha dolgut una mica haver-la acabada tan de
pressa.
Alguns passatges m’han colpit especialment.
Més d’un, més de dos i més de tres, però no els puc pas citar tots aquí, si més
no deixaré palesa dels que més m’han emocionat:
* ... Escrivia el
jove Miles, que les ferides són una part fonamental de la vida, i llevat
que un estigui ferit d'alguna manera, mai es farà home.
* El cos humà és estrany, imperfecte i imprevisible. El cos humà guarda molts secrets,
i no els revela a ningú, excepte a aquells que han sabut esperar. (...) I observar
un cos humà és copsar únicament aquest i cap altre. El cos humà es pot aprehendre
però no comprendre. (...) És objecte i subjecte, és la part de fora d'un interior
que no arriba a veure (...)
* ...Acaba la conversa (que no ha anat
malament), i un cop més et sents perdut enmig d'un erm. A última hora de la
tarda, comences a resignar-te al fet que l'erm és ara la llar, on toca passar els
últims anys de la teva vida.
Però, Sr. Auster, permeti’m una reflexió: de
debò calia aquell final? Després de tot un seguit de situacions tan difícils i
enrevessades on la gent, la bona gent, lluita i s’esforça per tirar endavant, en una sola pàgina, la darrera, m’ha deixat vostè
gelada i desangelada. No senyor, i no s’ho prengui malament, però no hi estic d'acord, en Miles
Heller una persona intel·ligent i íntegre no es mereixia aquest final. La novel·la en sí mateixa mereixia un altre final. Aquest trencament abrupte i precipitat,
aquesta forma de llençar per la borda tota la feina de tants mesos acausa d'un rampell, no em quadra. Em resulta inversemblant, i injust.
Bé, la novel·la és com és i ja no es pot
canviar. Si més no, vostè ho va triar així perquè la seva visió era aquella,
però li confesso que després de gaudir amb la lectura i de sentir-me com si jo
fos un altre personatge més, a la fi m’ha deixat un regust amarg. I em sap greu.
